Els inicis de primavera van estar plens d'il·lusions, d'il·lusions que van desparèixer. El meu cor, tancat pel que havia passat, s'anava obrint a poc a poc i s'anava omplint de bellesa.
De nou, estirats en un camp d'harmonia, les seves carícies tornaven a seguir el meu cos i alhora el meu pensament s'acabava de convèncer més, i alhora el meu pensament acabava d'arrodonir el que passava.
Realment, no sabia què estava passant perquè sabia que després sentiria nostàlgia, sentiria una enorme nostalgia que provocaria una certa tristesa en mi. I el que tampoc no sabia és que tot el que passà al llarg de la primavera no va significar res perquè, de mica en mica, els pètals de les tulipes anaven caient, i de mica en mica els de les violetes anaven naixent i és que sí que era bonic estimar, però no compensava el dolor que provocava. Em vaig adonar que tots els intents d'estimar estaven condemnats al fracàs.
dimarts, 23 d’octubre del 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)