Estiu...Mar de cendres

Recordo l'estiu com un primer sentiment, com un sentiment lliure, com un sentiment amb cura. Petit, agradable, insegur...era un sentiment d'amor.
Durant aquella nit d'estiu, la meva angoixa va crèixer. Era una nit fosca, fosca i humida. Estàvem a la platja i, des d'aquella sorra tan pura i fina només es veia una mar negra, una mar inamovible que marcava l'horitzó gràcies a aquell clar reflex de lluna.
La meva impressió, en entrar a l'aigua, va ser de temor i m'anguniava el fet de no poder veure res. Ell venia darrere meu i l'únic que podia veure era l'ombra del seu cos. El meu cos estava fred i com més m'endinsava al meu mar, aconseguia de tenir-ne més. Per fi em vaig capbussar i en sortir de l'aigua, la meva cara topà amb la seva. Veié el seu cos fred i humit i m'abraçà.
Aquell sentiment despertava i és que mentre el meu cor naixia, la meva raó moria i jo només volia desaparèixer en veure els seus llavis mullats i no poder fer res; en notar els seus braços en mi i no poder fer res, la meva angúnia creixia cada cop més i el meu malestar em conqueria perquè només sentia moments d'impotència, però moments bonics...i és que era tan bell estimar.

Les quatre estacions

Durant els últims dies de primavera, encara hi havia en mi aquella cosa que tant m'anguniava, aquell sentiment que em consumia i que, d'alguna manera, feia de la meva vida una pèrdua de sentit.

Un diumenge, a l'hora de dinar el meu germà em preguntà.
- Quina estació de l'any t'agrada més?
I jo, sense preguntar-me el perquè d'aquella pregunta, li vaig contestar:
- L'estiu. O potser la tardor...no ho sé germà, també va ser bo aquest hivern...O pensant-ho bé, la primavera. No sé, em sembla que no tinc les idees massa clares.

Amb la meva resposta, ell va donar per acabada la conversa; però jo vaig pensar en la meva resposta i hi vaig reflexionar. Realment jo no pensava en ella, sinó en el seu origen; realmnet jo no pensava en l'estiu, o en la tardor...sinó en aquell sentiment que existia.