Estimat Ícar...

M'he alegrat molt de rebre la teva lletra després de tants anys de no saber res de tu. Bé, de no saber-ho a través teu directament, perquè sí que és veritat que m'han anat arribant notícies disperses sobre les teves aventures.
Sovint he temut que no estiguessis prou lluny com per no recordar-te dels que encara t'esperem. Però l'altre dia, divendres passat, a la nit, vaig entendre que encara et sents força a prop dels que t'estimem.
Però, ai! La teva carta transmet un missatge trist. L'he rellegit diverses vegades per estar segur que era teva, i finalment he descobert que, entremig de les paraules, s'hi amaga un cert to d'esperança. Sí, potser no t'ho creuràs, però estic convençut que hi ha un desig de trobar la sortida, i el camí és força evident.
Em parles de la solitud de la teva cambra. Tots la hi tenim. Fins i tot els que estem envoltats de gent, gent que ens estima i gent que ens costa d'estimar, ens sentim sols dins la nostra estança particular. I aquesta solitud forma part de la sortida que et deia abans. Es tracta, ni més ni menys, que d'ajuntar tres o quatre solituds com la teva i veure que no és tan difícil de compartir-les...