...També em parles dels mals records que et porta la lluna, sense tenir en compte que és la porta de la nit, d'aquest ampli tendal farcit de foradets, que ens recorda que, a l'altra banda, tot és llum del dia. Un dia que, demà mateix, ens recordarà que val la pena haver passat per aquesta història de foscor que semblava interminable.
I és que, fill meu, totes les coses, fins i tot les que semblen eternes, tenen un final. I, si són històries desagradables, el final sempre arriba com un raig de sol a la cara, com una ventada fresca de garbí, com una gota d'aigua del rierol que tant desitges.
Recorda-te'n, de quan vaig fabricar per a tu les ales que et donarien la llibertat per viatjar arreu. Vas tastar el plaer de no tenir cadenes que et lliguessin. Però vas oblidar que la llibertat té un límit. Volies arribar a l'infinit, però més enllà sempre hi ha la realitat, la de cada dia, que hem d'assumir per no perdre el nostre paper aquí, entre la gent que ens necessita...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
la realitat és com una paret, si no la veus et fots d morros...xD
Lara
Publica un comentari a l'entrada