La tardor va ser una estació plena de preciosos moments i per això, el sentiment que recordo és un sentiment ple, era alguna cosa que em duia a l'emoció. El meu cor esclatava per moments i jo no renunciava al que estava passant.
Cada dia el cel es feia fosc més ràpid i els dos enyoràvem aquella claredat. En un bosc d'arbres, cobert de fulles, de fulles grogues ens vam perdre. Estirats al peu d'un arbre, només sentia el seu suau batec. Les seves paraules ressonaven en mi i mentre jo notava els seus cabells acaronant el meu coll, em besà. Un bes on els seus tendres llavis fonien els meus, i llavors vaig sentir-me plena, plena de mi mateixa i plena d'amor,...i és que era tan bonic estimar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Enyoro poder tornar a estimar,
però algú em tornarà a ensenyar...
Tornaré a sentir tot això que expliques, malgrat que ara tot això em segueix recordant només a ell*
María =)
jo tmb vull estimar...
...i que m'estimin.
Lara
Publica un comentari a l'entrada