Estimat Ícar...(3a part)

...
Ícar, Ícar, fill meu...Els desitjos són possibles, però cal ser molt pacient, i també disciplinat. No podem esperar que totes les coses es resolguin de sobte i sense haver-hi posat el màxim de nosaltres per solucionar-les. I si no tenen solució, no val la pena amoïnar-s'hi, perquè de totes maneres l'esforç no servirà per a res.
La solitud és una bona companya...si la sabem dominar. Comparteix la teva amb la dels que et necessitem, que som molts. Potser així sabrà quan és el moment de deixar-te sortir de la teva eterna cambra perquè puguis volar un cop més amb les ales de cera que jo mateix vaig fer un dia per a tu.
I quan puguis sortir del teu propi malson, vine a visitar-me. Seré on sempre he estat, esperant les teves paraules, ara ja no mots tristos, sinó autèntiques paraules de confiança en un futur que ja és ben teu.
I quan ho hagis aconseguit, rodaràs un cop més amb la teva desitjada aigua, riu enllà, observant les pales del molí cada cop més lluny, enrere...
Tots, en certa forma, estem sols en el nostre món. Però en compartim un altre que també val molt la pena. Enlaira't i el veuràs: és ple de motius per llevar-te l'endemà amb unes noves ganes de viure.

Teu per sempre,

Dèdal

Estimat Ícar... (2a part)

...També em parles dels mals records que et porta la lluna, sense tenir en compte que és la porta de la nit, d'aquest ampli tendal farcit de foradets, que ens recorda que, a l'altra banda, tot és llum del dia. Un dia que, demà mateix, ens recordarà que val la pena haver passat per aquesta història de foscor que semblava interminable.
I és que, fill meu, totes les coses, fins i tot les que semblen eternes, tenen un final. I, si són històries desagradables, el final sempre arriba com un raig de sol a la cara, com una ventada fresca de garbí, com una gota d'aigua del rierol que tant desitges.
Recorda-te'n, de quan vaig fabricar per a tu les ales que et donarien la llibertat per viatjar arreu. Vas tastar el plaer de no tenir cadenes que et lliguessin. Però vas oblidar que la llibertat té un límit. Volies arribar a l'infinit, però més enllà sempre hi ha la realitat, la de cada dia, que hem d'assumir per no perdre el nostre paper aquí, entre la gent que ens necessita...

Estimat Ícar...

M'he alegrat molt de rebre la teva lletra després de tants anys de no saber res de tu. Bé, de no saber-ho a través teu directament, perquè sí que és veritat que m'han anat arribant notícies disperses sobre les teves aventures.
Sovint he temut que no estiguessis prou lluny com per no recordar-te dels que encara t'esperem. Però l'altre dia, divendres passat, a la nit, vaig entendre que encara et sents força a prop dels que t'estimem.
Però, ai! La teva carta transmet un missatge trist. L'he rellegit diverses vegades per estar segur que era teva, i finalment he descobert que, entremig de les paraules, s'hi amaga un cert to d'esperança. Sí, potser no t'ho creuràs, però estic convençut que hi ha un desig de trobar la sortida, i el camí és força evident.
Em parles de la solitud de la teva cambra. Tots la hi tenim. Fins i tot els que estem envoltats de gent, gent que ens estima i gent que ens costa d'estimar, ens sentim sols dins la nostra estança particular. I aquesta solitud forma part de la sortida que et deia abans. Es tracta, ni més ni menys, que d'ajuntar tres o quatre solituds com la teva i veure que no és tan difícil de compartir-les...

Primavera...Pètals de violeta

Els inicis de primavera van estar plens d'il·lusions, d'il·lusions que van desparèixer. El meu cor, tancat pel que havia passat, s'anava obrint a poc a poc i s'anava omplint de bellesa.

De nou, estirats en un camp d'harmonia, les seves carícies tornaven a seguir el meu cos i alhora el meu pensament s'acabava de convèncer més, i alhora el meu pensament acabava d'arrodonir el que passava.

Realment, no sabia què estava passant perquè sabia que després sentiria nostàlgia, sentiria una enorme nostalgia que provocaria una certa tristesa en mi. I el que tampoc no sabia és que tot el que passà al llarg de la primavera no va significar res perquè, de mica en mica, els pètals de les tulipes anaven caient, i de mica en mica els de les violetes anaven naixent i és que sí que era bonic estimar, però no compensava el dolor que provocava. Em vaig adonar que tots els intents d'estimar estaven condemnats al fracàs.

Hivern...Foc d'hivern

Millor seria guardar l'hivern en una caixa que no pogués sortir mai més del meu cap, guardar l'hivern en una caixa i tancar-la bé; però del meu cap sempre surt aquell record que mai no vol quedar-se allí, aquell mal record. Aquell record que va fer un forat en la meva ànima.
El record del meu hivern va crear un sentiment ple de nostàlgia, un sentiment que anava ferint el meu cor de mica en mica i del qual anava sortint aquella sang tan calenta que provocava ràbia i dolor. Va ser el sentiment que em va fer perdre el sentit de la meva vida; el sentiment que omplia de llàgrimes el meu rostre; el sentiment que es tancava en mi i no podia sortir i no es podia oblidar, el sentiment que va crear un desengany en la meva vida, i és que en el seu cor no només hi havia un espai per a mi...però era tan bonic estimar.

Tardor...Fulles de codonys

La tardor va ser una estació plena de preciosos moments i per això, el sentiment que recordo és un sentiment ple, era alguna cosa que em duia a l'emoció. El meu cor esclatava per moments i jo no renunciava al que estava passant.
Cada dia el cel es feia fosc més ràpid i els dos enyoràvem aquella claredat. En un bosc d'arbres, cobert de fulles, de fulles grogues ens vam perdre. Estirats al peu d'un arbre, només sentia el seu suau batec. Les seves paraules ressonaven en mi i mentre jo notava els seus cabells acaronant el meu coll, em besà. Un bes on els seus tendres llavis fonien els meus, i llavors vaig sentir-me plena, plena de mi mateixa i plena d'amor,...i és que era tan bonic estimar.

Estiu...Mar de cendres

Recordo l'estiu com un primer sentiment, com un sentiment lliure, com un sentiment amb cura. Petit, agradable, insegur...era un sentiment d'amor.
Durant aquella nit d'estiu, la meva angoixa va crèixer. Era una nit fosca, fosca i humida. Estàvem a la platja i, des d'aquella sorra tan pura i fina només es veia una mar negra, una mar inamovible que marcava l'horitzó gràcies a aquell clar reflex de lluna.
La meva impressió, en entrar a l'aigua, va ser de temor i m'anguniava el fet de no poder veure res. Ell venia darrere meu i l'únic que podia veure era l'ombra del seu cos. El meu cos estava fred i com més m'endinsava al meu mar, aconseguia de tenir-ne més. Per fi em vaig capbussar i en sortir de l'aigua, la meva cara topà amb la seva. Veié el seu cos fred i humit i m'abraçà.
Aquell sentiment despertava i és que mentre el meu cor naixia, la meva raó moria i jo només volia desaparèixer en veure els seus llavis mullats i no poder fer res; en notar els seus braços en mi i no poder fer res, la meva angúnia creixia cada cop més i el meu malestar em conqueria perquè només sentia moments d'impotència, però moments bonics...i és que era tan bell estimar.

Les quatre estacions

Durant els últims dies de primavera, encara hi havia en mi aquella cosa que tant m'anguniava, aquell sentiment que em consumia i que, d'alguna manera, feia de la meva vida una pèrdua de sentit.

Un diumenge, a l'hora de dinar el meu germà em preguntà.
- Quina estació de l'any t'agrada més?
I jo, sense preguntar-me el perquè d'aquella pregunta, li vaig contestar:
- L'estiu. O potser la tardor...no ho sé germà, també va ser bo aquest hivern...O pensant-ho bé, la primavera. No sé, em sembla que no tinc les idees massa clares.

Amb la meva resposta, ell va donar per acabada la conversa; però jo vaig pensar en la meva resposta i hi vaig reflexionar. Realment jo no pensava en ella, sinó en el seu origen; realmnet jo no pensava en l'estiu, o en la tardor...sinó en aquell sentiment que existia.