Recordo l'estiu com un primer sentiment, com un sentiment lliure, com un sentiment amb cura. Petit, agradable, insegur...era un sentiment d'amor.
Durant aquella nit d'estiu, la meva angoixa va crèixer. Era una nit fosca, fosca i humida. Estàvem a la platja i, des d'aquella sorra tan pura i fina només es veia una mar negra, una mar inamovible que marcava l'horitzó gràcies a aquell clar reflex de lluna.
La meva impressió, en entrar a l'aigua, va ser de temor i m'anguniava el fet de no poder veure res. Ell venia darrere meu i l'únic que podia veure era l'ombra del seu cos. El meu cos estava fred i com més m'endinsava al meu mar, aconseguia de tenir-ne més. Per fi em vaig capbussar i en sortir de l'aigua, la meva cara topà amb la seva. Veié el seu cos fred i humit i m'abraçà.
Aquell sentiment despertava i és que mentre el meu cor naixia, la meva raó moria i jo només volia desaparèixer en veure els seus llavis mullats i no poder fer res; en notar els seus braços en mi i no poder fer res, la meva angúnia creixia cada cop més i el meu malestar em conqueria perquè només sentia moments d'impotència, però moments bonics...i és que era tan bell estimar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Estimar en passat no existeix, sempre estimem. No a la mateixa persona, no de la mateixa manera i encara menys en les mateixes condicions; però sempre estimem. I és que tens raó... és molt bell estimar.
M'agrada aquest racó que tens, tot un luxe pel fanàtics de l'escriptura, com jo!
Un petonet!
poca feina q tenen algunes....mira pq no tinc temps, q sino em faig jo tmb un blog y te doy mil vueltas chavalaa!!suposo q demà toca la tardor, no?
bna niiit!!!muaak*
Publica un comentari a l'entrada